diumenge, 20 de juny del 2010

IMPOTÈNCIA, DECEPCIÓ aquestes són les paraules que defineixen els fets d’avui.

Cinc cèntims de la Ruta de les 3 Nacions 20/6/2010

A les 5:30 sona el despertador per dutxar-me, esmorzar, agafar totes les coses i marxar cap a Berga a buscar el Joan.C i el Paco.C per dirigir-nos a Puigcerdà per fer la Cicloturista de les tres Nacions, però abans havíem de passar per Bagà a recollir el Xavi.C. Un cop allà mentre uns carreguen jo i el Joan marxem cap amunt per anar a buscar el meu dorsal i així jo poder trobar l’Aida amb la noia que he quedat per fer la ruta.

Un cop allà agafo el dorsal, la bici, col·loco el dorsal i amb l’Aida ens col·loquem cap al final de la sortida ja que tothom ja està col·locat. Al cap de 3 minuts donen el tret de sortida i comencem a pedalar, ja estic cansada només començar de l’estrés que he patit per arribar fins on estic.

Pujant a Puigcerdà em vist des del cotxe el vent que feia però no ha estat fins que he començat que m’he adonat realment del que era aquell vent. Quan preguntava a la gent si era molt dura la cicloturista de les tres nacions tothom em deixava anar el mateix recital: “Tranquila fins Andorra volaràs no et donaràs compte que seràs allà” doncs ara mateix us he de dir que fins Andorra ha estat horrible el vent ha estat horrible, n’hi ha la tramuntana de l’Empordar és així!!!

Ara un cop Andorra la Vella fins dalt Envalira ha passat volant no em podia creure que ja havia arribat dalt no s’ha fet gens dur però ja no ser si ha estat per la duresa i el desgast que he tingut fins Andorra o simplement pq m’ho esperava molt pitjor. El que també ha estat molt dur han estat els abandonaments dels corredors des d’Andorra fins d’alt Envalira per culpa de la nevada que estava caient contra més pujaves més en baixaven, jo i l’Aida decidim anar pujant fins que ens diguin prou ja que no tenim fred, anem bé després del que em passat fins Andorra, alguns dels corredors intenten vacil·lar-nos preguntant-nos si portem els esquis a l’esquena, amb la mirada que els deixo anar no cal obrir la boca.

Anem pujant cada vegada més i més, en l’últim avituallament abans d’Envalira ens diuen que està malament i que aconsellen que no es segueixi, ja que hi ha gent amb hipotèrmia, gairebé tothom s’ha quedat a la frontera després del port. Nosaltres després de parlar-ho decidim pujar al menys l’últim tram "Port dEnvalira 2408", quan ja estem arribant passa una furgoneta de l’organització i ens informa que la cursa s’ha suspès i que un cop d’alt ens vindran a buscar furgonetes i autocars per portar-nos fins a Puigcerdà. I aquí en aquest punt és on m’arriba la IMPOTÈNCIA, la DECEPCIÓ, ETC...!!! Quan ja hem fet el més dur no ens deixen continuar, sabeu el greu que sap això?, ja tenim la cursa a la butxaca, ja en portem 105 km només en queden 35 i tots són de baixada, tots aquests són els pensaments que ens passen pel cap.

Un cop la furgoneta ens baixa fins a la Frontera i veiem el temps que està fent allà, tota la gent que està esperant els autocars, les bicis que han deixat allà, els que ja han marxat amb cotxe, ens adonem que es impossible continuar i que això no és un abandonament per cansament és un abandonament obligat sinó et vols jugar la vida.

FOTO RECORD (Amb les estalactites penjades al cartell)

3 comentaris:

Nil Cabutí Borrell ha dit...

Holaa! Jo he fet la marxa també, mai havia passat tan fred i he estat al límit de la hipotèrmia. He pujat amb el grupet de davant i he arribat a dalt l'envalira el num. 17, però la baixada realment ha sigut un infern. He decidit no parar a la frontera i, després de fer el Puymorens, he hagut de pujar al cotxe que m'acompanyava perquè literalment no podia seguir, no em notava les mans i tenia seriosos símtpomes d'hipotèrmia. La gent realment anava molt malament, crec que els que han acabat avui són realment herois hehe. També he sentit impotència per no poder-la acabar anant tant ben classificat, però tampoc cal jugar-se la salut per una marxa. QUe vagi bé i molta sort!!

Nil

Unknown ha dit...

Tens tota la raó Nil, el primer q m'ha passat pel CAP ha estat això mateix q dius tu "N cal jugarse la salut o fins i tot la vida x una cursa", crec q n'hi ha moltes a fer i aquesta quedarà pendent per l'any vinent. Però la impotència també i era. Felicitats pels bons resultats d'avui fins on has arribat. Jo tinc dos amics q han arribat i són uns heroís xo ho han passat fatal!!!

Unknown ha dit...

Bona crónica! T'he trobat perque buscava fotos de la Duatló de PuigReig2010 i m'ha sortit la teva crónica. Ets una crack! Continua aixi!